Ángel Bustelo, testimoni que declara al Juicio a las Juntas Militares contra el general Videla i els seus sequaços l’any 1985, a l’inici del seu relat, explica amb un discurs jocós i divertit que fa riure els jutges de la sala com van començar a colpejar-lo prèvia amenaça de cremar-lo viu aquella mateixa nit. La seva narració, insisteixo que divertida en l’expressió de la rememoració d’anècdotes, es torça de sobte en el moment que descriu la seva cel·la. En aquest precís instant canvia el to, se li trenca la veu i expressa la perplexitat que aquells fets haguessin pogut ocórrer a la seva pàtria. Acaba eixugant-se les llàgrimes en un mocador de tela. Entre els moltíssims jutges que presideixen la sala ja no en riu cap ni un.
Escorxador 5 és un llibre meravellós que rememora la destrucció de la ciutat de Dresden per part de les forces aliades al final de la II Guerra Mundial mitjançant un bombardeig massiu i sostingut en el temps i que va durar dos dies enmig d’una pluja de quatre mil tones de bombes. I jo pregunto: es pot retratar l’horror a través de l’humor? O millor encara, pots sortir de tu mateix i crear un alter ego que t’expliqui l’horror mitjançant un reguitzell d’anècdotes hilarants i que, com a l’inici del relat d’Ángel Bustelo, et facin riure?
Escorxador 5 és meravellós perquè Vonnegut et condueix a l’escorxador des de la memòria, des del record, des de la ironia més càustica. L’alter ego que fa servir és Billy Pilgrim, aquest altre jo que surt del mateix Vonnegut i que construeix un trencaclosques coral absolutament banyat en àcid lisèrgic que ens durà a l’escorxador 5, el lloc on paradoxalment salvarà la vida, el lloc que el protegirà de la tempesta de foc, un escorxador salvador dins de l’escorxador general que fou Dresden.
Tota la novel·la és el camí fins a l’Escorxador 5. La novel·la és un conjunt de retalls on hi apareix absolutament de tot: antics companys de guerra, extraterrestres, les seves aventures i desventures com a soldat, tant des del bàndol enemic com des del bàndol dels alliberadors, tant com a presoner – un soldat maldestre, objectiu de les ires dels seus captors – que com a alliberador –amb la seva arribada a Dresden ens cauran les llàgrimes de riure, les seves relacions familiars en pell de l’alter ego, la seva fugida, ... I tot es lliga magistralment en una forma d’escriptura ondulant, com si féssim un puzle, amb unes dosis d’humor hilarants i irrepetibles, les quals de sobte s’estroncaran per donar pas a l’horror final que ens deixarà glaçats, congelats, esmaperduts, que ens farà eixugar les llàgrimes amb un mocador de tela com l’Ángel Bustelo.
SBN
Bateria antiaèria. Parc de les Bateries. Montgat (Maresme). 16 de novembre de 2019.