Quan vaig acabar de llegir Els desposseïts d’Ursula K. Le Guin, no vaig poder triar la lectura següent; va ser el llibre que em va triar a mi. El llibre en qüestió va ser l’Ulisses de James Joyce. Havia abandonat dos intents previs de llegir-me’l tot, absolutamement aclaparat, perdut frustrat. Ara era l’Ulisses que em deia: ”em toca a mi”. No ho vaig dubtar i vaig fer-me el ferm propòsit d’acabar-lo, passessin dos anys o dos mesos o dues setmanes. Era el ferm propòsit d’una ascensió literària, de completar una marató literària, de véncer flaqueses i ser fort. Ho vaig aconseguir en tres mesos.
No és el fet de llegir-me’l el que em va satisfer. El que em va alegrar enormement és poder “connectar” amb l’obra magna de Joyce i gaudir-la d’una forma exhuberant, lasciva, bestial. Per fi l’arbre no em tapava el bosc i havia entrat dins el bosc i havia al·lucinat dins el bosc. A part de gaudir com un boig llegint-lo, m’ho vaig passar pipa de debò i vaig riure moltíssim.
El que de debò va suposar llegir complet l’Ulisses de Joyce és descobrir que literàriament ho podia tot. Havia entrat en un nou nivell, en una nova dimensió. No hi havia temps a perdre. Darrere seu han vingut d’altres obres mestres pendents.
Enceto aquestes ressenyes a la recerca dels meus escrits que no he fet mai.
SBN
Foto: interior de la basília de la Sagrada Família. Barcelona, 19 de juliol de 2020. Autor:SBN